Desenvolupament psicosexual

El desenvolupament psicosexual és un concepte central de la teoria psicoanalítica de les pulsions sexuals, que suposa que l'ésser humà està dotat, des que naix, d'una libido (energia sexual) que es desplega en cinc etapes (oral, anal, fàl·lica, període de latència i fase genital), de les quals les tres primeres i la darrera es caracteritzen pel predomini d'una zona erògena rectora, font principal de les excitacions pulsionals en aquesta etapa, mentre que en el període de latència la pulsió no es nuga a un objecte sexual sinó que se sublima cap a l'aprenentatge (la pulsió és constant i dinàmica, la seua font és insaciable i cerca la descàrrega tant directa com indirecta). Freud opinava que si el xiquet o xiqueta sofria una frustració sexual en qualsevol punt del desenvolupament psicosexual, podia experimentar ansietat i hi havia la possibilitat que es perllongués en l'edat adulta com una neurosi, un trastorn mental funcional.^[1][2]

Sigmund Freud observà que durant les etapes del desenvolupament en la primera infantesa, el capteniment infantil s'organitzava en excitacions procedents de determinades parts del cos, per exemple la boca durant l'alletament o l'anus durant l'ensenyament del control esfinterià. Argumentà que la neurosi adulta té les arrels en la sexualitat infantil i que, per tant, les conductes adultes neuròtiques eren expressions de les seues fantasies i desigs sexuals. Això ocorre perquè els humans són en la infantesa perversos polimorfs: poden obtenir plaer sexual de qualsevol part del cos i la socialització dirigiria els impulsos libidinals cap a l'heterosexualitat adulta.^[3] Donada la predictibilitat de l'evolució del capteniment infantil, proposà el desenvolupament libidinal com un model de desenvolupament sexual infantil normal.